Pilar Aymerich, compromís social, feminisme i fotoperiodisme a l’Espanya de la transició.

per Rosa Maria Cervantes
A+A-
Restableix

Pilar Aymerich Puig (Barcelona, 1943) és una fotògrafa espanyola l’obra de la qual va documentar els canvis socials, culturals i polítics del tardofranquisme i els primers anys de la democràcia a Espanya.


Amb una marcada consciència social, humanista i feminista, la seva càmera va ser testimoni de manifestacions, vagues, celebracions i moviments ciutadans. Les seves imatges posseeixen un potent caràcter narratiu que es diferencien del fotoperiodisme tradicional: no neixen de la immediatesa, sinó de l’ètica, el coneixement profund de cada situació i les relacions personals construïdes pacientment amb el seu entorn.



En 1962 va ingressar en l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual de Barcelona (fundada per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany), un espai clau per al seu «deseducació» franquista. Allí va conèixer a l’escriptora Montserrat Roig, amb qui va forjar una gran amistat i va compartir posteriorment la seva trajectòria en la premsa.


A mitjan del anys seixanta es va traslladar a Londres, on va iniciar el seu aprenentatge autodidàctica de la fotografia i va experimentar el contrast amb una societat molt més moderna que l’espanyola.

Posteriorment, va viatjar a França, on va perfeccionar la tècnica fotogràfica al costat del seu oncle exiliat, Xavier Tarragó (antic fotògraf del Comissariat de Propaganda).



Va tornar a Barcelona en 1968 i va començar a publicar en revistes emblemàtiques com Serra d’Or, Triomf i Destí. A partir de 1975, després de la mort del dictador, el seu treball a peu de carrer va cobrar gran rellevància en visibilitzar les lluites antifranquistes.


Com a part activa del moviment feminista de la seva generació, va fotografiar des de dins les manifestacions per la despenalització de l’adulteri i de l’avortament —immortalitzant lemes històrics com «Jo també soc adúltera»— i les concentracions per les escoles infantils públiques. Per a Aymerich, exercir la seva professió en l’àmbit cultural de l’època va suposar un acte de resistència.


Ha col·laborat en nombrosos llibres i exposicions dedicats a figures clau de la cultura i la política catalana, com Montserrat Roig, Frederica Montseny, Mercè Rodoreda, Caterina Albert i Maria Aurèlia Capmany.


Des de 1974 ha participat en diversos programes de mitjans audiovisuals com TVE. Així mateix, ha desenvolupat una important labor pedagògica impartint classes a joves i en l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC).


Com a exposicions destacades trobem:


Al 2004: Va presentar Memòria d’un temps, 1975-1979 en el Museu d’Història de Catalunya, centrada en la Transició catalana.

Al 2024: Vint anys després, el Centre d’Art Tecla Sala (l’Hospitalet de Llobregat) va acollir Memòria viscuda, la seva primera gran retrospectiva comissariada per Neus Miró, que repassa la seva evolució des de finals dels seixanta fins a 2007.



A més d’ocupar diversos càrrecs en el Col·legi de Periodistes de Catalunya i en òrgans del periodisme gràfic, ha rebut importants distincions:

• 2005: Cruz de Sant Jordi (Creu de Sant Jordi).

• 2017: Medalla Amical de Ravensbrück Internacional, pels seus reportatges sobre els supervivents (i especialment les dones) dels camps de concentració nazis.

• 2021: Premi Nacional de Fotografia.

No es pot parlar de fotoperiodisme a Espanya, sense parlar de la Pilar Aymerich.

També et pot agradar

Deixa un comentari