Diane Arbus, nascuda com Diane Nemerov (Nova York, 14 de març de 1923-Greenwich, Nova York, 26 de juliol de 1971) va ser una dels fotògrafs americans, més influents i controvertides del segle XX.
És àmpliament coneguda pels seus retrats íntims i colpidors de persones situades als marges de la societat, i també de ciutadans corrents capturats en moments d’estranyesa quotidiana.
Treballant principalment en blanc i negre i utilitzant sovint una càmera de format quadrat Rolleiflex amb flaix de dia, Arbus aconseguia una textura i una il·luminació crues que aïllaven i intensificaven els seus subjectes.
L’interès d’Arbus per les experiències de persones de tot l’espectre social potser sorgeix de la seva infància. Va créixer en una família rica i es va sentir protegida dels efectes de la Gran Depressió. Aquesta experiència de privilegi va ser angoixant: “era com ser una princesa en una pel·lícula repugnant… i el regne era tan humiliant”.
Potser perquè l’Arbus creia que no havia estat prou posada a prova per l’adversitat, la va buscar al món que l’envoltava. Aquesta inversió personal en el tema escollit, però, no va portar l’Arbus a fer editorials ni fer judicis. Normalment, evitava retallar les fotografies per emfatitzar-les i, en canvi, imprimia tot el negatiu, una elecció registrada per les vores negres irregulars que envoltaven la imatge. «Per mi, el tema de la imatge sempre és més important que la imatge mateixa», va dir. «I més complicat».
Una de les pedres angulars creatives d’Arbus va ser August Sander, que va produir centenars de retrats fotogràfics que documentin els ciutadans —i l’estructura social— de l’Alemanya de Weimar. Arbus es va inspirar en el llenguatge visual de les imatges franques i amb cura composts de Sander, els subjectes dels quals habiten amb força el seu lloc a la societat. Les fotografies d’Arbus sembla més ambigües i són extraordinàriament sensibles al que ella anomenava «la bretxa entre la intenció i l’efecte»: la distinció entre el que intentem comunicar sobre nosaltres mateixos i el que perceben els altres.
Tot i que Arbus era escèptica davant els elogis populars i sentia ambivalent a l’hora d’exposar la seva obra, va arribar a ocupar una posició central al món de l’art de finals dels anys seixanta. Això va ser en part gràcies al suport de John Szarkowski, llavors director del Departament de Fotografia del MoMA, que la va presentar al costat de Lee Friedlander i Garry Winogrand a la influent exposició de 1967 “New Documents”. La descripció de Szarkowski del contingut de l’exposició podria servir com a explicació del projecte d’Arbus en particular: «una nova generació de fotògrafs ha redirigit l’enfocament documental cap a finalitats més personals”.
El 1971, Arbus es va suïcidar. Les seves fotografies, però, continuen exercint una poderosa influència. Durant dècades, artistes com Nan Goldin, Judith Joy Ross i Deana Lawson s’han alimentat de l’atracció inquieta d’Arbus per el que és desconegut i la seva negativa a oferir judicis o respostes fàcils. Com la mateixa Arbus va dir famosament: «Una fotografia és un secret sobre un secret. Com més et diu, menys saps»
