Artemis II, el retorn d’imatges per a la història

A dia d’avui, han passat gairebé ja dues setmanes de l’exitós retorn de la missió Artemis II, de la passejada fins el punt més llunya per on mai un esser humà ha fet un tomb, a bord de la càpsula Orion (“Oraion” quan em vull fer el xulo).

“No res, però si la lluna es aquí a la vora, trobo…tant de bombo…”

Ah, no, però espera, que sembla que a més a més han tornat amb unes fotos encisadores del replà del nostre edifici estel·lar. I són úniques, mai vistes!! I es clar, tornen amb un tou de ciència.

“Ah, sí? Buenu, però tu també en fas, de fotos de la lluna, no?…”

En Reid, la Christina, en Victor i el Jeremy han aprofitat que vorejaven la cara oculta de la lluna a uns 5.600 Kms/hora, per tornar amb la instantània d’un eclipsi de lluna des d’un punt de vista inèdit i corprenedor… Es un instant preciós i captivador, pura exploració.

“Es clar, amb la tecnologia que hi ha avui dia, només faltaria…segur que la càmera aquesta val una fortuna…això, un parell de vídeos de Youtube, i ja ho tens…”

La bellesa de les fotos amb que han tornat del “passeig” es corprenedora, la fascinació amb que la Christina es mira el nostre planeta des del petit finestró de la càpsula , em provoca un somriure silenciós i em fa sentir un xic culpable cada cop que miro la imatge, com si d’alguna manera la meva mirada envaís aquell moment íntim de goig que està vivint aquesta dona increïble. O potser es senzillament enyor d’allò que mai no podré viure? Es el pitjor dels enyors. I a l’hora em fa pensar en aquella hora indeterminada de qualsevol dia indeterminat, on uns inspiradors rajos de llum es filtren entre les branques d’un arbre a contrallum, i et dius a tu mateix que tot i viscut moltes vegades, no deixa de ser un instant fantàstic que t’atrapa la mirada.

“Ara treus el poeta de pa sucat amb oli??…ha ha…tampoc és que siguis el més original, tu…i a més, es veu el vidre ple de merda… ha ha…”

Aquella estona en que la terra va traient el caparronet per darrere de la lluna, i posar l’ull a l’ocular per fotografiar-la des d’una panoràmica mai vista, única…la responsabilitat que aquesta primera imatge surt de la flexió del teu dit, del teu esguard, i de tota la feina i esforç que t’ha dut fins a aquell precís moment, ha de ser una sensació molt poderosa, conscient o no que portaràs a casa la prova d’una descoberta que captivarà d’emoció a tanta gent. I a l’hora m’imagino amb una colla d’amics vestits amb trajos extra vehiculars i en xancletes a sobre una gandula, trepitjant el regòlit de la superfície lunar, gaudint de l’espectacle meravellós de la sortida de la terra, com si d’una vesprada d’estiu a la platja esperant la sortida de la lluna es tractés.

“Ostres, aquest collons de pols lunar si que ha de tacar-ho tot, de ben segur…quin horror, només de pensar-ho…”

Sovint penso en tots aquells avorrits i avorrides de la vida que qüestionen la ciència, la importància i la necessitat de les fites de l’exploració, que infravaloren aquells que volen anar més enllà, sempre fent comentaris insignificants per restar valor a la feina aliena. I sovint vull dir-los que tot allò que fem servir al nostre dia a dia i que ens fa la vida una mica millor, més còmode i més pràctica, és en gran mesura gràcies a l’aventura de l’espai, a aquells exploradors i aventureres, científiques i enginyers, gent arriada i valenta empesa per la il·lusió i la curiositat. I que ells amb les seves suspicàcies i dubtes morals només son com una taca de brossa a unes ulleres, que molesta i es perjudicial si no la neteges.

Els imagino, pobres, un capvespre frescot qualsevol allà pels afores de la Mesopotàmia de fa ja uns quants segles, mirant-se amb recança aquell ésser avançat al seu temps i fascinat en acabar d’inventar una banalitat com, no sé, LA RODA, i murmurant entre ells:

“Meh…”

És un debat interessant i molt lícit parlar de les inversions milionàries, dels recursos necessaris que calen per qualsevol missió d’exploració de l’espai, i de les intencions reals dels governs que les impulsen.
Que només busquen un altre tipus de control sobre la terra, la nova conquesta silenciosa per les comunicacions, es un fet tant clar com les mancances i necessitats que arrosseguem el nostre propi planeta.

Però jo no parlo de governs ni administracions…Que no parlàvem de fotografia, aquí?????

Ep! i que me’n dieu, de la Nutella??