Recordo que amb sis anys, (parlem d’abans d’ahir, eh?) i portant només quinze dies de pertinença a l’Agrupament Escolta Mestre de Badalona, per tant essent ja un Llop de cap a peus, preparava la motxilla amb la mare per la meva primera sortida de cap de setmana, ben excitat i, perquè no dir-ho, molt espantat; era el primer cop que dormiria amb sis o set llops i daines desconeguts, i amb dos monitors amb mitjons de llana fins els genolls i unes xiruques que ara calculo devien de pesar els seus deu quilos ben bons, lluint aquells fulards grocs i marrons que per a mi representaven el sant grial, un objectiu a la vida! L’arribada fins a Gósol no la recordo de tant nerviós que hi anava, però un cop baix de l’autocar i arrencant a caminar, recordo de manera prístina com el Pedraforca es materialitzà davant els meus ulls, inundant les meves pupil·les i i cristal·litzant-se en elles per sempre més. Aquell cap de setmana em va lligar a la muntanya amb una força que no sé explicar, de manera que els següents vint-i-cinc anys em vaig esforçar en gran mesura a la descoberta del nostre meravellós territori (i vaig aconseguir el meu fulard en un temps rècord!!)
La vida em va anar apartant de la natura (o jo em vaig deixar apartar) i l’alta muntanya va passar a ser un record que em cremava per dins cada cop que hi pensava, seeeempre quedava alguna cosa per fer prop del meu entorn que endarreria el retorn. perquè?? Però fa uns anys hi vaig posar remei; vaig venir a viure el més a prop possible del Montseny que vaig poder i el reton ha estat lent però continuat, amb l’esperança que ja sigui per sempre.
Quan el nostre estimat Ricard Ametller va fer la primera proposta de passar un parell de nits a Ulldeter i la passió amb que hi parlava, tot es va posar a lloc de manera definitiva, la peça final va encaixar d’una manera natural a lloc. Perquè nassos no l’havia encaixat abans?? Incongruències de la (meva) vida…Ara espero cada ocasió de fer nit a alta muntanya igual de neguitós que aquell marrec de sis anys.
La vaca de la foto ens va estar vigilant una bona estona mentre baixàvem ben d’hora ja de tornada cap el refugi, bramant de tant en tant i desafiant qui s’atrevís a pujar de nou. Fèiem broma amb els companys, però jo me la mirava amb enveja, el cor bategant content i moix a l’hora, satisfet d’experiències i moix per la marxa…de ben segur la vaca devia pensar «fugiu d’aquí» però a mi m’agrada pensar que ens deia «a reveure».
Sempre m’ha semblat curiós que la gent parli de marxar a la muntanya a DESCONNECTAR, perquè en el meu cas, jo torno a la muntanya a RECONNECTAR.
I vosaltres?? Tornarem, vaca tossuda!
1 comentari
Que bonito!!!