Ouka Leele va ser el pseudònim artístic de la fotògrafa espanyola Bàrbara Allende Gil de Biedma.
D’educació autodidacta, al principi de la seva trajectòria va descobrir la fotografia com mitjà per a expressar la seva sensibilitat artística, caracteritzada per mostrar una intensitat i naturalitat particulars.
Les seves obres es poden reconèixer per ser força acolorides (fotografia en blanc i negre acolorida a mà), tot i que adorava també la tècnica del gravat. Va començar a exhibir el seu art l’any 1978. És en la dècada dels 80 a Madrid, en el context de la “Movida madrileña”, que l’artista manifesta el seu interès per una àmplia varietat de disciplines artístiques com el dibuix, la serigrafia, la pintura i la literatura, donant lloc a una sèrie de fotografies etiquetades com a «icones del seu temps».
Segons les seves pròpies paraules, Ouka Leele entenia la fotografia com a “poesia visual, una manera de parlar sense fer servir paraules”. Companya de fatigues d’artistes com Xavier Mariscal, Casape, Alberto García-Alix o Pedro Almodóvar, va residir a Barcelona, Madrid o Nova York els anys de la seva joventut.
La seva obra ha estat reproduïda en multitud de revistes com Diorama, Photo Magazine, Telos, Dezine o Revista Actuel.
Va col·laborar en gairebé totes les edicions del festival ARCO, que alberga part de la seva obra a la seva col·lecció. Va impartir tallers sobre la seva especialitat en festivals, centres culturals i universitats.
La fotògrafa va estar tres vegades en l’important festival de fotografia d’Arles. Durant el “Rencontres de la photographie” de l’any 22 el festival va dedicar-li, un reconeixement pòstum. Va exposar en diverses ocasions en “Els Rencontres d’Arles” i l’any 2019 la seva obra va ser la imatge del cartell que va definir la gràfica de l’edició.
Habitual del joc entre tècniques diferents, Ouka Leele pintava les seves fotografies i s’ha dit que creava obres abstractes on els elements clau són la composició i el color. La seva trajectòria es caracteritza per crear una obra sempre fidel a ella mateixa, a partir de la seva pròpia vida, investigant, aprenent, fora de qualsevol definició, fora de modes o conceptes entenent els arts com una sola i única devoció.
Ella mateixa va explicar el seu procés artístic de forma molt clara: primer concebia la imatge i després la fotografiava; la cambra registrava alguna cosa que ja havia “creat” i en acabat ho convertia en base per a pintar.
Aquesta manera de treballar fa que la seva obra no sigui “només” fotografia: és posada en escena, imaginació, pintura, memòria.
Les seves obres primerenques, sovint fotografies fetes en interiors amb colors cridaners aplicats sobre aquestes. Amb el pas del temps, Ouka Leele suavitzà la paleta cromàtica i el teló de fons deixa de ser interior per retratar boscos i món vegetal.
En 2005, el Ministeri de Cultura li va atorgar el Premi Nacional de Fotografia. I, així i tot, la seva importància no s’explica només amb premis: s’explica amb una cosa més difícil de mesurar… el mode en què va canviar l’imaginari visual d’un país.
Hi ha tres herències molt concretes que continuen vives:
1) Va normalitzar el mestissatge (i ho va fer de forma elegant)
Avui ens sembla natural barrejar fotografia amb pintura, collage, text, intervenció digital… Ouka Leele ho va fer quan no era tan obvi, i ho va defensar com a llenguatge propi.
2) Va fer de l’íntim un territori artístic
Mentre part de la Movida es comptava des del nocturn i el públic, ella va elevar el quotidià: una cuina, un saló, un objecte absurd, una persona amb un gest perfecte i una idea que convertia l’escena en teatre.
3) Va ser referència internacional
Institucions i col·leccions la presenten com una de les fotògrafes espanyoles més conegudes internacionalment, amb exposicions i publicacions en molts països.
L’obra de Ouka Leele, guardonada en múltiples ocasions, és present en diverses col·leccions, tant nacionals com internacionals. A Espanya, els seus treballs formen part de destacades col·leccions com el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia a Madrid, la Fundació la Caixa a Barcelona, el Centre Andalús de la Fotografia, el Museu d’Alcobendas a Madrid, el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, el Museu Espanyol d’Art Contemporani a Madrid, i el Museu Municipal a Madrid, entre altres.
