La trajectòria de Joan Colom ocupa un lloc singular dins la fotografia catalana del segle XX. Allunyat dels circuits professionals durant bona part de la seva vida i sense una formació acadèmica en fotografia, Colom va construir una obra intensa i radicalment urbana a partir d’una pràctica gairebé obsessiva: caminar pels carrers del barri Xino de Barcelona i observar, amb una discreció extrema, la vida que hi bategava. El resultat és un arxiu visual que avui es llegeix com un document fonamental sobre la ciutat i els seus marges en plena postguerra.
Colom fotografiava des de molt a prop, sovint amb la càmera amagada, capturant escenes espontànies que mostren prostitutes, clients, infants, veïns i transeünts en una quotidianitat crua, però mai caricaturesca. Les seves imatges no busquen l’anècdota ni el pintoresquisme; el que emergeix és una humanitat complexa, travessada per la precarietat, el desig i la supervivència. El blanc i negre reforça aquesta sensació d’austeritat i concentra l’atenció en els cossos, les mirades i les relacions que es despleguen dins el marc.
La seva obra va començar a ser coneguda gràcies al contacte amb el grup El Mussol i amb figures com Xavier Miserachs o Oriol Maspons, que van reconèixer immediatament la força del seu treball. Tanmateix, la publicació del llibre Izas, rabizas y colipoterras, amb textos de Camilo José Cela, va provocar una forta polèmica i va portar Colom a abandonar la fotografia durant anys. Aquest episodi posa de manifest les tensions ètiques i socials que travessen la seva obra, així com la incomoditat que generava una mirada directa sobre realitats que molts preferien ignorar.
Amb el temps, la fotografia de Joan Colom ha estat revisada i reivindicada des d’una perspectiva més àmplia, que en reconeix el valor documental, però també la seva modernitat formal. Les seves imatges dialoguen amb la fotografia humanista europea, però també anticipen formes de fotografia de carrer més radicals, basades en la immediatesa i en la dissolució de la frontera entre fotògraf i escena. Avui, el seu arxiu no només explica un barri desaparegut, sinó una manera d’entendre la fotografia com a acte de presència, d’atenció i de responsabilitat davant del món.
