Graciela Iturbide (Ciutat de Mèxic, 1942) és una de les fotògrafes mexicanes més destacades de l’escena contemporània internacional. Al llarg de quatre dècades ha anat construint una obra absolutament única, fonamental per a comprendre l’evolució que ha tingut la fotografia a Mèxic i en la resta d’Amèrica Llatina.
La seva trajectòria com a fotògrafa s’inicia a la fi de la dècada dels seixanta, després d’ingressar en el Centre d’Estudis Cinematogràfics de Mèxic. És allí on, de la mà de Manuel Álvarez Bravo, el mestre de la fotografia mexicana, descobreix en la càmera fotogràfica el seu autèntic mitjà d’expressió creativa. A partir d’aquí, la seva obra ha estat una constant cerca per capturar l’intangible: emocions, rituals, identitats i espiritualitats que conformen l’ànima diversa del món i, especialment, de Mèxic.
A cavall entre el documental i el poètic, la seva singular manera de mirar integra el viscut i el somiat en una complexa trama de referències històriques, socials i culturals. La fragilitat de les tradicions ancestrals i la seva difícil subsistència, la interacció entre naturalesa i cultura, la importància del ritu en la gestualitat quotidiana o la dimensió simbòlica de paisatges i objectes trobats a l’atzar ocupen un lloc central en la seva fructífera trajectòria. La seva obra es caracteritza per un continu diàleg entre imatges, temps i símbols; en un desplegament poètic on el somni, el ritual, la religió, el viatge i la comunitat conjuguen.
Cèlebre pels seus retrats dels indis Seris, que habiten a la regió del desert de Sonora, per la seva visió de les dones de Juchitán (en l’Istme de Tehuantepec, Oaxaca), o pel seu fascinant assaig sobre els ocells que porta anys fotografiant, l’itinerari visual de Graciela Iturbide ha recorregut, a més del seu Mèxic natal, països tan distints com Espanya, els Estats Units, l’Índia, Itàlia i Madagascar. La seva curiositat per les diferents formes de diversitat cultural han convertit el viatge en una dinàmica de treball a partir de la qual expressa la seva necessitat com a artista: “fotografiar com a pretext de conèixer”, segons les seves mateixes paraules.
En lloc de registrar, la seva càmera contempla i va més enllà del latent, a les profunditats de les emocions. En una image de les més famoses, La nostra senyora de les iguanas (1979), retrata a Sobeida Díaz, una venedora de iguanas en el mercat de Juchitán, a Oaxaca (Mèxic), com si fos una deïtat.
Iturbide no sols captura instants, sinó que genera atmosferes. A través de la composició, l’ús d’elements naturals, etc., la fotògrafa no busca explicar, sinó provocar: transmetre el sagrat i el quotidià com un mateix pols. Imatges com aquesta produeixen en l’espectador un estat de profund desconcert davant la realitat.
Aquesta manera de mirar –intensa, empàtica, intuïtiva– és el que fa que la seva obra sedueixi a públics de Mèxic i del món. La seva sensibilitat per a fer palpables emocions no nomenades i complexes, conforma ja un llenguatge propi.
Lluny de l’exotisme o la mirada antropològica, la seva càmera busca una proximitat emocional. No retrata subjectes, sinó presències. Hi ha resistència i bellesa en els rostres que capta, .
Per a Iturbide, la fotografia també és un joc visual: una exploració entre figura i fons, entre l’humà i el seu entorn. Els animals, recurrents en la seva obra, no són elements decoratius; són còmplices, símbols vius d’una quotidianitat que barreja el mític amb el terrenal. En moltes comunitats retratades, la naturalesa és un personatge més. Iturbide captura aquesta convivència amb una mirada respectuosa i poderosa.
Al llarg de la seva carrera ha rebut diversos reconeixements, entre els quals destaquen el premi Eugene Smith Memorial Foundation per la seva obra sobre Juchitán en 1988. Paral·lelament la seva obra continua obtenint el reconeixement internacional: rep el Gran Premi del Mois de la Photo de París i el Gran Premi Internacional del Museu de Fotografia de Hokaido, el Japó. Ha estat així mateix reconeguda amb premi The Hasselblad Foundation International Award in Photography 2008, el més alt guardó al qual un fotògraf pot accedir en l’actualitat.
La fotògrafa mexicana Graciela Iturbide també ha estat guardonada amb el Premi Princesa d’Astúries de les Arts a l’any 2025, consolidant el seu lloc com una de les figures més influents en la fotografia contemporània. El jurat va destacar la seva capacitat per a crear “un món propi… des de la cruesa de la realitat social fins a la màgia espontània de l’instant”.
El seu llegat transcendeix gèneres i fronteres perquè les seves imatges no sols mostren el que veu sinó també el que sent. I això és el que trobem en Graciela Iturbide, una emoció profunda.
En un temps on les fotografies circulen veloces però poques vegades commouen, Iturbide recorda que mirar pot ser un acte d’amor i resistència.
