Isabel Steva Hernández, coneguda artísticament como Colita, és una fotògrafa catalana que va guanyar la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes al 2021.
Nascuda a barcelona l’any 1940, va capturar la vida cultural i social de Barcelona durant la segona meitat del segle XX. El seu treball fotogràfic no només documenta una època, sinó que hi participa activament, amb una mirada directa, irònica i profundament humana. En un moment en què la fotografia començava a reclamar un lloc propi dins la cultura visual, Colita va fer de la càmera una eina de relació, de memòria i de posicionament vital.
Formada inicialment al laboratori de Xavier Miserachs, Colita va entrar en contacte amb el nucli de fotògrafs que, als anys seixanta, van renovar el llenguatge fotogràfic al país. A diferència d’altres mirades més centrades en l’espai urbà o en la composició formal, la seva atenció es va dirigir sobretot a les persones. Artistes, intel·lectuals, cantants, actrius, però també veïnes, infants i escenes quotidianes formen part d’un mateix relat visual que no estableix jerarquies rígides.
Un dels àmbits on la seva obra adquireix una rellevància singular és el retrat del món cultural. Les seves fotografies de la Nova Cançó, del teatre independent o dels cercles literaris no busquen la imatge icònica solemne, sinó el gest espontani, la complicitat i el rerefons humà dels personatges. Aquesta proximitat no és només estilística, sinó també generacional i ideològica: Colita comparteix espais, inquietuds i contradiccions amb aquells que fotografia.
Al mateix temps, el seu treball incorpora una mirada crítica sobre la condició femenina en una societat profundament marcada pel franquisme. Sense necessitat de proclames explícites, moltes de les seves imatges revelen els límits imposats, els rols assignats i, alhora, les formes de resistència quotidiana. La seva pròpia presència com a dona fotògrafa en un entorn majoritàriament masculí ja constitueix un gest significatiu dins la història del mitjà.
Formalment, la fotografia de Colita es caracteritza per una aparent senzillesa que amaga una gran precisió narrativa. El blanc i negre, l’ús de la llum natural i una composició flexible li permeten adaptar-se a situacions diverses sense perdre coherència visual. La seva obra no busca l’efecte, sinó la continuïtat, com si cada imatge fos un fragment d’una conversa més llarga amb la realitat.
Amb el pas dels anys, el reconeixement institucional ha situat Colita com una figura clau de la fotografia catalana, però el valor del seu llegat va més enllà dels premis o les exposicions. Les seves imatges continuen interpel·lant perquè parlen d’una manera de ser al món, d’observar-lo sense distància excessiva i d’entendre la fotografia com una forma de relació i de testimoni. En aquest sentit, la seva obra no només explica el passat, sinó que continua dialogant amb el present.
