La trajectòria de Francesc Català-Roca ocupa un lloc central en la història de la fotografia catalana i espanyola del segle XX. La seva obra va contribuir decisivament a configurar una nova manera de mirar el territori, la vida quotidiana i l’arquitectura en un context marcat per la postguerra i la lenta obertura cultural del país. Lluny de l’èpica oficial o del folklorisme complaent, la seva càmera va construir un relat visual sobri, atent i profundament modern.
Nascut a Valls l’any 1922, Català-Roca es va formar en un entorn familiar directament vinculat a la imatge. El seu pare, Pere Català Pic, fotògraf i teòric de la comunicació visual, va tenir un paper fonamental en la seva educació estètica i intel·lectual. Aquesta influència inicial es va combinar amb una mirada pròpia que, ja des dels primers treballs, mostrava un interès clar per la composició, la llum natural i el ritme intern de les escenes urbanes.
Durant les dècades de 1950 i 1960, Català-Roca va desenvolupar una activitat professional intensa, especialment vinculada a l’edició i a la documentació arquitectònica. Va col·laborar amb arquitectes com Josep Lluís Sert, Antoni de Moragas o Oriol Bohigas, contribuint a fixar visualment l’arquitectura moderna catalana. Aquest treball no es limitava a una funció descriptiva: les seves fotografies interpreten l’espai, dialoguen amb les formes i converteixen els edificis en escenaris vius, habitats i inserits en el paisatge social.
Paral·lelament, la seva obra més personal es va centrar en la vida quotidiana dels carrers, els mercats, les festes populars i els gestos anònims. Les seves imatges de Barcelona, Madrid o de pobles de tot l’Estat construeixen un retrat coral d’una societat en transformació, captada amb una distància respectuosa i una clara voluntat d’objectivitat. No hi ha dramatització excessiva ni voluntat moralitzadora, sinó una observació precisa del món tal com és.
Formalment, Català-Roca va apostar sempre pel blanc i negre, entès no com una limitació sinó com una eina expressiva. El contrast, les ombres marcades i l’ús intel·ligent de la geometria són trets constants de la seva obra. La seva fotografia connecta amb corrents internacionals com el neorealisme o la fotografia humanista, però manté una identitat pròpia, arrelada al context cultural català.
El reconeixement institucional va arribar de manera progressiva. L’any 1982 va rebre el Premio Nacional de Artes Plásticas, i posteriorment la seva obra ha estat objecte de nombroses exposicions i publicacions, especialment impulsades pel Museu Nacional d’Art de Catalunya i altres institucions culturals. Aquest procés de revisió ha permès situar-lo no només com un cronista del seu temps, sinó com un autor clau en la consolidació d’un llenguatge fotogràfic modern.
Avui, l’obra de Francesc Català-Roca continua sent una referència imprescindible per entendre la fotografia com a eina cultural i documental. La seva mirada, precisa i silenciosa, segueix interpel·lant-nos perquè parla d’un país, però també d’una manera d’estar al món amb atenció, rigor i respecte per la realitat.
