Sovint es diu que una imatge pot explicar més que mil paraules, especialment quan es tracta de fotografies que han quedat fixades a la memòria col·lectiva com a síntesi visual d’un moment històric. Imatges com El home del tanc a la plaça de Tiananmen, La nena del napalm al Vietnam o, en el context de la Guerra Civil espanyola, Mort d’un milicià de Robert Capa, han acabat convertint-se en icones que transcendeixen els seus protagonistes. En molts casos, però, aquestes figures van romandre durant dècades en l’anonimat, tot i ser reconegudes arreu del món.
Aquest és també el cas de Florence Owens Thompson, el rostre de la fotografia Migrant Mother, realitzada per Dorothea Lange el març de 1936 en un campament de jornalers a Nipomo, Califòrnia. La imatge s’ha convertit en un dels símbols visuals més poderosos de la Gran Depressió, la crisi econòmica iniciada el 1929 que va enfonsar la producció, el comerç i l’ocupació, condemnant milions de persones a la pobresa al llarg de la dècada de 1930.
Quan Lange va disparar la càmera, davant seu hi havia una dona esgotada, envoltada pels seus fills, en una situació de precarietat extrema. Segons explicaria la mateixa fotògrafa, gairebé no hi va haver conversa. Lange no en va saber el nom ni la història completa; només que aquella mare sobrevivia gràcies a vegetals congelats recollits dels camps i a ocells que els infants aconseguien caçar. Florence Thompson, per la seva banda, mai no va imaginar que aquella fotografia tindria recorregut públic. Anys després afirmaria que Lange li havia assegurat que les imatges no serien publicades.
La realitat va ser ben diferent. El retrat es va difondre ràpidament a la premsa i va acabar convertint-se en una icona internacional, fins al punt de ser batejada com “la Mona Lisa del Dust Bowl”. El terme Dust Bowl fa referència a les greus sequeres i tempestes de pols que van devastar les terres agrícoles dels Estats Units centrals, arruïnant collites i forçant milions de camperols a emigrar cap a Califòrnia, agreujant encara més els efectes de la Gran Depressió.
Malgrat la força simbòlica de la imatge, Thompson no en va obtenir cap benefici econòmic. El treball de Lange formava part d’un encàrrec finançat pel govern federal nord-americà, fet que va situar la fotografia en domini públic. La dona no en va ser conscient fins quaranta anys més tard, quan una periodista la va localitzar i li va preguntar com se sentia sent el rostre més reconeixible d’aquella època de misèria. Només aleshores va comprendre la magnitud i l’impacte social de la imatge.
Paradoxalment, la fotografia sí que va tenir conseqüències immediates per a altres famílies migrants. La seva publicació va generar una resposta institucional ràpida, amb l’enviament d’aliments i recursos als campaments, convertint la imatge en un autèntic catalitzador d’ajuda humanitària. Un impacte que la seva protagonista no arribaria a conèixer fins dècades després.
La vida de Florence Owens Thompson va transcórrer lluny del mite. Nascuda a l’actual Oklahoma, filla de pare choctaw i mare blanca, va quedar vídua jove i va sostenir la família treballant als camps de cotó. Amb el temps, va refer la seva vida i va arribar a tenir deu fills. Quan la salut li va fallar, ja en la vellesa, diverses iniciatives solidàries van recaptar fons per ajudar-la a cobrir les despeses mèdiques, com a reconeixement tardà al valor històric de la fotografia.
Florence va morir el 1983, a Califòrnia, poc després de complir vuitanta anys. A la seva làpida hi consta una inscripció que resumeix la paradoxa de la seva existència: “Florence Leona Thompson, Migrant Mother. Una llegenda de la força de la maternitat nord-americana”. Una frase que recorda fins a quin punt la fotografia pot convertir una vida anònima en símbol universal, tot i que sovint el preu d’aquesta immortalitat no el pagui la història, sinó les persones retratades.
