Joana Biarnés va ser la primera dona fotoperiodista a Espanya. Va captar una societat que estava canviant i amb la seva càmera va ser testimoni de catàstrofes, esdeveniments esportius i esdeveniments socials.
A més de ser una pionera en la fotografia, va portar l’alta costura al carrer. Va substituir els estudis de fotografia per L’Eixample, la Gran Via o la Diagonal i va crear tendència amb la roba que fotografiava. Malgrat que va captar com ningú la realitat de cada imatge, el reconeixement públic no va arribar fins als seus últims anys de vida.
La història de Juana Biarnés està composta d’una mescla de valentia, caràcter trencador i compromís ètic, en una època on la crònica social revelava sense artificis a les celebritats dels anys 60 i 70 al nostre país.
La Joana Biarnès va néixer a Terrassa en 1935. Va començar en la fotografia com a ajudant del seu pare, que exercia de fotògraf esportiu. Quan va començar a acompanyar-li a esdeveniments esportius, va viure que els àrbitres paressin els partits de futbol perquè una dona estava fent fotos en els camps de futbol. Per no esmentar els apel·latius, molt poc afectuosos, que va haver de sentir que es cridaven des de les graderies. La figura del seu pare va ser fonamental perquè Joana es dediqués al món de la fotografia i va marcar els seus valors personals i professionals.
Va estudiar periodisme a Barcelona i va començar a treballar com a foto fixa en produccions cinematogràfiques, que li va servir per a aprendre la importància d’enquadrar les imatges. Feia vida entre Barcelona i Madrid.
És al setembre de 1962 quan Joana Biarnés torna a visitar a la seva família, que ella i la seva càmera van ser testimonis de les terribles inundacions a la comarca del Vallés. Amb el dolor de fotografiar el seu entorn, els seus veïns i les destrosses de la catàstrofe. Avui són algunes de les seves imatges icòniques.
Aquesta mixtura d’intuïció, mirada femenina i desimboltura li van permetre ser testimoni privilegiat de la crònica gràfica i social del franquisme i dels inicis de la primera democràcia en la seva labor en el diari Poble.
Un moment clau en la seva trajectòria professional és l’any 1965, ja quan estava treballant per al diari Poble. Durant la visita que els Beatles van fer a Espanya, va ser l’única que va aconseguir fotografiar-los a l’habitació del seu hotel, molt més allà del concert i de la roda de premsa. Dona de caràcter i tenacitat, va obtenir la foto que ningú més tenia.
La seva simpatia irresistible li va obrir la porta a captar al natural a figures popularíssimes com el cantant Raphael-del qual es va fer amiga i amb el qual va col·laborar estretament. Li oferia fotografies amb una mirada diferent, més moderna, a la qual es feia en aquest moment. També de l’actriu Carmen Sevilla- de la qual deia que era bella de totes les formes-Lucía Bosé o Tita Cervera durant el seu matrimoni amb Lex Baxter, Dalí, Joan Manuel Serrat, Lola Flores, Rocío Jurado, Marisol, Massiel. I també van ser molts artistes internacionals els qui van posar per a ella: Orson Welles, Jack Lemmon, Yul Brinner o Clint Eastwood.
Biarnés va ser la primera dona fotoperiodista de la premsa espanyola. Va haver de fer-se buit en un món d’homes on era rara avis. Malgrat el seu interessant treball, el seu nom no és molt conegut i ha caigut en l’oblit, a causa, en part, de la seva retirada voluntària en l’apogeu de la seva carrera en els anys 80.
El sensacionalisme, les notícies del cor i els paparazzis, van començar a ocupar el món del periodisme dels anys 80. Biarnés es va negar a viure d’aquest tipus de periodisme i va deixar de banda la càmera per centrar-se en la seva altra gran passió: la gastronomia. Va muntar amb el seu marit un restaurant d’èxit a Eivissa, Cana Joana, que va dirigir fins a la seva jubilació.
En els seus últims anys de vida va arribar el reconeixement que mai va tenir. El fotògraf Cristóbal Castro, encarregat per l’Ajuntament de Terrassa de preparar una exposició sobre les riuades del Vallès, es va presentar a casa seva i va descobrir l’arxiu de Biarnés. Després, va venir la filmació del documental sobre la seva vida i va recollir tota mena de premis, des de la Medalla d’Honor de Terrassa fins a la Creu de Sant Jordi. La Fundació Photographic Social Vision custòdia l’obra de l’artista i desenvolupen iniciatives de divulgació. Joana Biarnés aporta una mirada a la societat dels anys 60, 70 i 80 que complementa la visió de la realitat que fins a aquest moment es tenia del país que havia estat documentada només per fotògrafs home.
Joana mor al desembre de 2018, amb 83 anys, en ple reconeixement, amb contractes signats i desenvolupant projectes.
Pionera, trencadora d’estereotips i avançada al seu temps, Joana Biarnés va aportar a la fotografia de moda, social i documental una mirada trencadora, innovadora i propera que han deixat una empremta inesborrable.
