La història de l’objectiu Helios 44 és una d’aquelles paradoxes que només es poden entendre dins del context industrial i cultural de la fotografia del segle XX. Nascut com una reinterpretació d’un disseny alemany d’alta gamma, aquest objectiu soviètic va acabar adquirint una personalitat pròpia fins al punt que, amb el pas del temps, molts fotògrafs han acabat valorant-lo més que el model en què s’inspirava.
L’origen del Helios 44 es troba en el trasllat forçat de tecnologia òptica alemanya cap a la Unió Soviètica després de la Segona Guerra Mundial. A partir del disseny del Biotar 58 mm f/2, els enginyers soviètics van desenvolupar una òptica pensada per a la producció massiva i l’ús popular, destinada a convertir-se en l’objectiu estàndard de milions de càmeres Zenit. Lluny de ser un producte refinat o exclusiu, el Helios 44 va néixer amb una vocació clarament funcional.
Aquesta aparent simplicitat és, paradoxalment, una de les claus del seu èxit posterior. L’objectiu presenta una construcció òptica robusta, amb sis lents en quatre grups, i una obertura f/2 que, encara avui, resulta plenament usable. La seva mecànica, sovint irregular segons la fàbrica i l’any de producció, no amagava imperfeccions, però aquestes mateixes imperfeccions acabarien definint el seu caràcter visual.
El tret més reconeixible del Helios 44 és el seu bokeh en espiral, especialment visible en fotografies fetes a plena obertura. Aquest efecte, que en el seu moment podia considerar-se un defecte òptic, ha estat reinterpretat amb els anys com una qualitat expressiva. En lloc de neutralitzar el fons, l’objectiu el fa girar al voltant del subjecte, aportant una sensació de moviment i profunditat que molts fotògrafs busquen de manera conscient.
En termes de nitidesa, el Helios 44 ofereix un rendiment sorprenent. Al centre del fotograma és clar i contrastat, amb una transició suau cap als marges. No busca una precisió clínica, sinó una imatge amb textura, amb una certa suavitat que resulta especialment afavoridora en retrat. Aquesta manera de dibuixar ha fet que, en l’era digital, el Helios 44 hagi viscut una segona vida adaptat a càmeres modernes.
Amb el pas del temps, la comparació amb l’objectiu original alemany ha anat canviant de sentit. Si inicialment el Helios era vist com una còpia econòmica, avui és valorat com una interpretació amb identitat pròpia. No perquè sigui tècnicament superior en tots els aspectes, sinó perquè ofereix una experiència visual diferent, menys controlada i més orgànica, que connecta amb una manera de fotografiar allunyada de la perfecció estèril.
El Helios 44 no és un objectiu excepcional per la seva raresa ni pel seu valor de mercat, sinó per la seva capacitat de generar imatges amb caràcter. En aquest sentit, es pot dir que la còpia no només va igualar l’original, sinó que el va acabar superant en memòria col·lectiva, convertint-se en una eina creativa estimada precisament per allò que el fa imperfecte.
