Hi ha fotògrafs que no busquen l’instant espectacular, sinó la veritat que passa desapercebuda. Cristina García Rodero és una d’aquestes mirades imprescindibles de la fotografia contemporània.
El seu treball s’endinsa en les tradicions, els rituals i les creences populars, però ho fa des del respecte i la proximitat. No fotografia des de fora, sinó des de dins. Les seves imatges no jutgen, observen. No expliquen, suggereixen.
En un món accelerat, on tot sembla haver de ser immediat i estèticament perfecte, la seva fotografia ens recorda que la força d’una imatge sovint neix del silenci, de la paciència i de la capacitat d’esperar. Esperar que alguna cosa real passi davant la càmera.
García Rodero no busca protagonistes, busca persones. Cossos cansats, mirades intenses, gestos carregats de simbolisme. Fotografies que incomoden, emocionen o interpel·len, però que mai deixen indiferent.
Mirar la seva obra és un exercici de consciència fotogràfica. Ens obliga a preguntar-nos per què fem fotos i des d’on les fem. Potser no es tracta de fer moltes imatges, sinó de saber mirar millor.
