Malgrat els canvis socials i l’augment de dones a les aules de periodisme i fotografia, el fotoperiodisme professional continua mostrant un fort desequilibri de gènere. Segons dades recollides per World Press Photo, només aproximadament un 15% de les persones que exerceixen aquesta professió són dones, una proporció que pràcticament no ha variat en els darrers anys.
La diferència es fa evident fins i tot quan es parla de referents històrics. Noms com Robert Capa són àmpliament reconeguts pel gran públic, mentre que figures com Gerda Taro, tot i el seu paper clau en el desenvolupament del fotoperiodisme modern, continuen sent desconegudes per a molta gent o relegades a un segon pla, sovint definides en relació amb els seus companys homes.
Les xifres del certamen i d’una enquesta realitzada entre prop de 2.000 participants mostren que el 85% dels professionals que s’hi presenten són homes. A més, lluny de millorar, la participació femenina ha anat disminuint des de l’any 2012, un fet que contrasta amb la percepció que podria tenir-se observant les noves generacions d’estudiants.
Tot i així, el panorama no és completament homogeni. En redaccions, agències i cobertures informatives, la presència de dones darrere la càmera és avui més habitual que fa dècades, encara que no sempre rebi la mateixa visibilitat. Aquesta realitat queda ben reflectida en el documental dedicat a Joana Biarnes, una pionera del fotoperiodisme a l’Estat espanyol que, malgrat haver captat imatges icòniques, va romandre durant molts anys fora del reconeixement públic.
L’estudi de World Press Photo també dibuixa el perfil laboral del sector: una professió majoritàriament freelance, amb pocs contractes estables i ingressos sovint baixos. Només una petita part supera els 40.000 dòlars anuals, i la gran majoria admet haver treballat en situacions de risc. Amb tot, hi ha una dada que sorprèn: dos de cada tres fotoperiodistes asseguren sentir-se satisfets amb la seva feina.
Un contrast que evidencia que, tot i la precarietat i les desigualtats persistents, el fotoperiodisme continua sent una vocació poderosa, però amb deures pendents en matèria d’equitat i reconeixement.
